dimecres, 14 de novembre del 2007

EL LOBO VESTIDO DE GALLINA

EXTERIOR. CAMPO. ATARDECER.

Un árido suelo ocupado por 100 gallinas.
las gallinas van muriendo una a una.

quedan 99
quedan 98
quedan 97
quedan 96
quedan 95

y así.........

y quedan 70
y quedan 69
y quedan 68
y quedan 67
y quedan 66
y quedan 65

y siguen....

y todavía quedan 43
y todavía quedan 42
y todavía quedan 41
y todavía quedan 40
y todavía quedan 39

y una a una van muriendo
y ellas no parecen muy afectadas
aunque están dándose picotazos contra el suelo.

y van 2
y va 1
y ya no va..

se acabó, no más gallinas.

---------------------

EXTERIOR. CAMPO. ATARDECER.

Un árido suelo ocupado por 100 gallinas
mueren todas de golpe
se acabó, no más gallinas.


al final es el mismo suelo.

.-oye?
-que..
.-de que se murieron las gallinas, alguién acabó con ellas?
-no, las gallinas se mueren, ya desde que nacen.

dilluns, 12 de novembre del 2007

Para todos aquellos que tienen el deseo de cambiar el mundo (a mejor)




Había una vez un pueblo a la sombra de una enorme montaña.

En dicho pueblo, todos los habitantes, además de estarse quedando prácticamente ciegos, estaban enfermos, sus hijos nacían raquíticos, porque la montaña los cubría con su sombra casi todas las épocas del año.

Un día, el anciano más anciano del pueblo empezó a caminar a paso de anciano, o sea, muy pero muy lentamente por en medio de la única calle que había y que dividía al pueblo en dos. Llevaba en sus manos una cucharita de plástico, de esas que se usan para revolver el café.

Mientras pasaba, la gente del pueblo salió de sus casas para verlo.

Y uno de entre la gente le grito: "Hey viejo, ¿Que vas a hacer con esa cucharita?"

El viejo le respondió: "Voy a mover la montaña".

Al escucharlo, todo el pueblo al unísono rompió a carcajadas, burlándose del anciano.

"Estas loco", le grito otro, "NO VAS A PODER"



Y el anciano le respondió, "SI, NO VOY A PODER, PERO ALGUIEN TIENE QUE EMPEZAR."

dissabte, 3 de novembre del 2007

Qui m'ho havia de dir...




jo... la tele, la maleixo tot sovint,
m'agrada mirar-la quan ja no puc més.
però sempre he dit que no serveix per res.
(matitzo que la tele no és una merda,
però la programació globalitzadora és evident,
només hem de mirar al nostre voltant)
evidentment jo he xupat molta tele,
sobretot de petita, al venir del cole.

últimament me n'he adonat que no recordo casi res de la meva primera vida,
o sigui dels 0 als 15.
ets sents una mica estrany quan vols mirar enrera i no veus res. l'únic que recordo és a mi recordant.
per tant recordo el que se que fa uns anys recordava, ho vaig verbalitzar, per tant recordo la verbalització del record amb posterioritat, però no el record en si.
vaig acusar aquest fet a què, últimament el passat l'obvio bastant, per tant no mostro cap interès pel meu i evidentment pel de nignú, quan algú que acabo de conèixer em vol explicar algo de la seva passada vida, veig honestament que m'importa una merda, vull conèixer l'ara i punt, l'abans està reflexat a la pell de tots, no cal que me l'expliquis.

divendres nit vaig estar a casa d'una amiga que tenia una cosina que tenia un ordenador que tenia una música que tenia tots els meus records.

va començar a sonar la música de canción triste de hill street, d'informe semanal, de la hora de alfred hitchcock, alf , el coche fantástico, luz de luna, magnum, planeta imaginario, la aldea del arce, con las manos en la masa, heidi y marco no faltaven. realment haver xupat tanta tele va aportar llum als meus records, gràcies a la tv recordo les sensacions de quan era petita i era dilluns i era de nit, i jo no podia dormir i el meu pare mirava hitchcock i aquella música ...
ja està, però bé, m'he flipat una mica i prou, aquesta euforia demà ja no hi serà per tant seguiré ignorant les vostres històries de milis de egesbes de bups de pobles d'arbres de llàgrimes de rises i de cicatrius.
m'agrada endevinar-ho quan gesticuleu o quan fregueu un got, o passeu una plana d'un diari.