dilluns, 31 d’agost de 2009

parece que fue ayer

mientras bostezo me limpio los ojos, pestañeo, he vuelto...
uno puede volver mientras se va?

diumenge, 28 de setembre de 2008

SI QUIERO PUEDO (ser un cortauñas)





Hombre:
Observas el tiempo?

Mujer:
No sé que observo.

....Esa noche observaba mi rostro en un espejito de mano, donde mi cara se veía a trozos.
Estaba en el baño, iba a ducharme pero incluso estando ahí dentro no encontraba el momento. Observé después el baño, y sus pequeños objetos, éstos empezaron a incomodarme por la obligada sutilidad o finura de los movimientos que requerían para ser manipulados.
Recorrí esos objetos como si les buscara su identidad.
Más tarde seguí otros objetos de mi casa.
El primero lo reconocí, la carrera hasta el final de los objetos era larga y aburrida y a medio camino ya no sabía que era lo que estaba observando.
Cosas amontonadas, en hileras, sillas agrupadas, mesas moribundas en medio de una sala.
Más tarde apareciste tu, en una cutre mecedora con una funda ochentera, camuflándote perfectamente con el paisaje.
Volví a mirarme en el espejo, como a un objeto.
Tenía que irme, no sin antes llenarme los bolsillos de objetos, amo o esclavo daba igual, la relación estaba clara.

La luz de la mentira.

Supongo que al haber aprendido a clasificar siempre a las personas o todo lo que con ellas se relacionan, en buenas o en malas, hace que le tenga miedo a vivir el lado malo o desagradable de las cosas…bien, no, de hecho sería el otro lado.
A veces ya no quiero vivir el lado malo de nada y dirijo mi conciencia hacia las agradables o hacia la transfiguración de las desagradables.
Para hacer eso hace falta mucha imaginación, pero el resultado es notable. Porqué después de todo el teatrillo al que someto a todas mis verdades yo soy la primera en creérmelo.
Luego hay bajadas de tensión, donde la luz no entra en mi cerebro y todo queda oscuro.
Todo cae y se desmonta durante un instante que puede durar 4 horas.
Esos instantes me crean posterior sentido de culpa porqué no acabo de comprender porqué me pasa.
Yo misma enciendo la luz, alguna fuerza sobrenatural que desconozco la abre me abre, me abro.
Y bueno eso luego dura lo que dura.
Yo soy mi propia espectadora.
La primera sorprendida.

Somos todos unos mentirosos.

dimecres, 6 d’agost de 2008


Aún no sé porqué soy incapaz de parar esto.
Las cosas cuanto más las detestas parece ser que más atrapan.
Soy esclava de mis objetos,
estoy harta de protegerlos y darles un sentido.
Mi cocina sin mi ya no tendría sentido, por ejemplo.
Pero alguien se lo dará, a no ser que me empeñe en darle otra utilidad,
así el día que mi cocina sea máquina de coser,
significará que todo ha acabado y puedo por fin volver a empezar.
Me esmeraré para que el tendedero sea la mejor estantería,
siempre bajo supervisión, así también daré trabajo,
ayudaré a otros, para que comprendan que las cosas pueden cambiar.
Me cagaré en los libros y leeré en la mierda el pasado de mis ancestros.
Tomates, patatas y cebollas serán esos primos que nunca tuve.
Las calles serán ríos de sangre y mis venas autopistas a las estrellas.
Las infecciones serán las madres de los ejércitos,
y esos ejércitos leucocitos estúpidos que actúan por orden de un cerebro que es el de todos.

Soy un leucocito que no quiere ser más la espina de una rosa que ya está muerta.

dijous, 24 de juliol de 2008

dimarts, 22 de juliol de 2008

dimecres, 25 de juny de 2008

MOLTES GRÀCIES

dilluns, 16 de juny de 2008

ego al cuadrado + vanidad



un egoïsme

Me sigo sorprendiendo,
como niño chico.
pero lo comprendo
como madre chica.

a veces intento ser como hay que ser.
(o de como intento esconder mi ego
con malos resultados)
un día me pongo en tu pellejo,
al día siguiente en el tuyo,
al cabo de la semana
estais todos muy contentos
pero yo
me he probado tantos pellejos
que ya no sé donde está el mío.
es entonces cuando al ver el vuestro
me repele como imán


pero todos comprendemos todo
cuando es imposible hacerlo.
pero yo sigo poniéndome en tu pellejo
a través de lo que veo desde el mío



une vanité
reside en cualquier zapato
envanécete y deja un bonito cadáver
drogadictos de emociones
en pro a uno

vanité

yo soy el mejor
el resto del mundo
es una mierda

vanité

multiplié par

egoïsme

resulta

un miroir.


muñequitos de trapo

sois los mejores
el resto del mundo
es una mierda
encargaros de que todos lo sepan

finals del segle XXI. VATICINI





TOT HA PERDUT EL SEU VALOR.
i el no res comença a trobar-lo.

dijous, 5 de juny de 2008

missatge per l'estrella 1939 una de color blau que fa pampallugues

Papa,
l'altre dia a tv3 van fer un programa que es diu SOMIERS, no era res de l'altre món, més aviat una mica ranci, presentadora bonica, tothom de super bon rotllo, bé el cas és que parlaven de somnis, i a que no saps qui va sortir??
doncs el Pubill explicant els malsons durant el periode que va estar empresonat per alló que sempre m'explicaves de la bandera catalana a la butxaca de l'americana.
em va fer rabia osti, una cosa que t'hagués fet gràcia i no la pots veure.
és la segona vegada que veig al Pubill, el teu millor amic i em poso contenta/trista quan penso que et faria il.usió veure'l i que no el veus. (crec)
però jo t'informo de tot el que va passant vale?

t'estimo molt!!!!


que descansis

un petonet

dimarts, 3 de juny de 2008

ANGUSTIA, mi gran compañera




*el miedo, tu miedo, el miedo de todos

dibujo de JOSÉ CARRIL

dilluns, 26 de maig de 2008

desintocabilizando canciones intocables

con oír solo una nota viajo en el tiempo.
es bonito ver que las cosas no desaparecen. solo se alejan.
parece imposible....



que vivamos la música, nuestra música más que a nosotros mismos.
y existen para muchos, canciones intocables, inescuchables desde aquel día.
vivimos la música más que a nosotros mismos.
nos acostumbramos a ponerle una banda sonora a todo
y eso tiene consecuéncias




de hecho me fascina la capacidad de transforamción que tiene la música sin ni siquiera cambiar una nota.
y cambia, porqué está canción no es la misma siendo la misma, hoy, que el día 23 de octubre del año 2003.
no es la misma para ti ni para mi. ni será la misma en el 2015 en Cincinnati cuando la escuche Susan Smith de 15 años después de pelearse con su hermana y encerrarse llorando en su cuarto.




y estas músicas no son lo mismo para ti que para mi habiéndolas llorado
ahora solo queda la calma por no llorarlas y esta reflexión al escucharlas.

dijous, 22 de maig de 2008

SUNSCREEN

mami que será lo que tiene este video
que tanto me gusta


FREE HUGS

QUIEN LLORA HOY, SERA MEDICADO

Quizá una de las soluciones para la angustia sea el abrazo.
El abrazo es simbolo de unión.
La angustia de un bebé cesa con el contacto de su madre,
o con el olor o con el latir de su corazón.
Viviendo hoy día un momento donde todos creamos barreras con cualquier cosa,
el abrazo ha perdido su sentido.
No se ofrece ni se regala.
Se ha relegado a modo de saludo, o quizás solo se manda por escrito.
Te mando un beso y un abrazo.
Como reflexiona Krishnamurti, cualquier limite que nos pongamos,
yo vs el mundo, mi pais vs todos los demás... lo único que genera es conflicto e inseguridad.
Nuestro estado es la unión. Siempre nos quedará la angustia en un mundo dividido en millones de trozos,
cada uno de nosotros.
El ser humano es uno y de todos los tiempos.

Las respuestas, (no me gusta utilizar esta palabra), son más claras, casi transparentes, fáciles, cristalinas,
será por eso que nadie les para atención y decidimos vivir cada uno su "cosa", seguros que de esta manera la angustia es menor por división.
De pronto es un error, al dividirse la unidad, cada corte, cada separación, duele.

Quizás ya sucedió, quizás hace miles de años, fuimos unidad
durante un instante. quizas este mundo que nos aloja hoy, es solo un mercadillo de recuerdos de lo que un día fué.
Ayer me dijeron " el mundo está muerto"
creo que lo más exacto sería, "la conciencia esta dormida".

Nuestro alma ha entrado en depresión, por eso ya no sale, y cada día entramos más en profundidad en un mundo donde substituimos nuestra alma, nuestros principios por los principios de los personajes de nuestras queridas series.
Como Douglas Sirk me enseñó, imitamos a la vida.

CASI TODO HA PERDIDO SU REAL SENTIDO
EL SER HUMANO HA PERDIDO LA FE.
LA FE DE LA UNIDAD

dimecres, 21 de maig de 2008

QUIEN NO LLORA NO MAMA

La angustia es algo que desde siempre se ha solucionado con el contacto con otro ser humano.

A veces me siento como un bebé que llora solo, que no es atendido.

La angustia por la incertidumbre que hoy me azota, es mi llanto infantil silenciado.

La pregunta ya no es la misma.

Saber qué me provoca la angustia y como pararla,

no me doble-angustia.

Mi duda recaé en saber porqué el llanto cesa con el calor humano.

dilluns, 19 de maig de 2008

MUCHACHADA NUI_ LARS VON TRIER VS SPIELBERG




Lo mejor, aunque lo del raccord está muy de moda, es sin duda el hombre asqueroso...es estupendisimioaaai..

espero que os lo paseis bien!

dimarts, 13 de maig de 2008

nuestra señora de los turcos CARMELO BENE

Ver a la Virgen o no ver a la Virgen.
ti perdono


divendres, 9 de maig de 2008

PECANDO DE ALGO Y NO SE DE QUE OS DIGO QUE JOYCE SE PASEA POR MI BLOG

i ja ha passat un mes i tot sembla no haver canviat quan ha canviat completament i he hagut de solventar problemes menors amb conseqüències potser majors però jo ja no sé que és le que he de fer quan les coses a simple vista sembla que és complican tant sent tot tan senzill potser soc jo la que li agrada veure-ho complicat però aquesta nit torno a rodar qui diu rodar diu grabar o fer 24 fotos per segon qui diu 24 diu 25 és el que te el video i estic contenta i quina gracia perquè també nerviosa perquè aquesta nit a las 00:00 ha vingut la petra una veina de 86 anys que està com un animal d'aquest de la montanya pobre dona no me'n vull pas enfotre però no hi és tota no ha superat la mort de la seva germana que va morir fa 17 anys ni mucho ni poco collons 17 anys eren les dues solteres i ara te mania persecutoria d'un sobrino que no existeix o si que existeix i els bojos som els altres i remenant el pany de casa seva per la seva psicosi es va quedar tancada a fora i ser portera doncs feina poc valora infravalorada merda de feina però deu faci que no em falti doncs clar casa meva és casa de tothom i fins la una de la nit amb "cerrajero" inclós i uns quants de cents de leuros com ella diu i aquest matí clar m'he dormit i quan començava a recuperar l'humor i a perdre el nervi macagun tot que ha tornat la Petra i la tia passa i sense dir ni hola s'asseu a la meva cadira a la meva taula on hi havia un nesquik i un entrepà de aguacate" amb panses que possava Marta no pas Petra i vinga un silenci inacabable ella el meu esmorzar i jo amb cara de em punxen i no me'n treuen i jo segueixo tenint rodatge aquesta nit i he de comprar un cap de animal mort i he de semblar coherent amb el meu guió tècnic amb el meu pla de rodatge que hi tinc uns actors unes il.lusions i també aquest curt és el que li vull dedicar al meu pare potser és el primer curt que faig que n'estic contenta que cada imatge grabada supera amb creces l'imatge imaginada això és felicitat no sé que és felicitat però quan grabo soc jo ella la felicitat aquesta que tothom te hipermegaultravalorada i dic jo deixa de perseguir-la que al final la felicitat et denunciarà per assetjament home i amb la parella passa el mateix ni que tenir algú al teu costat de per vida sigui la única solució possible de passar una existència entretinguda i la tele no en vull ni parlar
i com deien els garrulus del casino on treballava es que estamos todos locos o que si res no te sentit el no sentit és multiplica x2 en parella serà que en parella doncs les coses són pitjors o encara no he conseguit que siguin millors i jo ara resulta que després de casi 3 anys de solteria pràctica mestra conec l'home del nord i és com la pau personificada i em destavella tot el meu mon tan perfectament solitari i justificat i de vegades penso com seria la vida els meus últims dies al costat d'aquesta persona això sempre ho faig fins i tot amb el reponedor de l'eroski he imaginat una vida i qui no ho fa és que no te sang a les venes pq li punxen i no li treuen i aquest home que tampoc el conec tant com per saber que el que sembla és el que és doncs ell viu a la montanya fora de tot fora de l'electricitat de dependència d'un sistema i això és el somni de la meva vida no li cal tenir per ser no li cal ser percebut per sentir-se tranquil i em fa rabia quan la gent confon la velocidad con el tocino i avui dia els porcs van que volen i tot ha de semblar i res ha de ser i jo aquí pensant que avui grabo la segona part del meu curt de tuertos i cíclopes que li vull dedicar al papa crec que era dels pocs de la meva familia que se sentia orgullós de que fes cinema i si papa te'l dedicaré a tu el meu primer curt amb cara i ulls
espectador interestel.lar

dimarts, 29 d’abril de 2008

DE TUERTOS Y CICLOPES

Doncs aquí tenim l'última entrega del grup CHAPLIN.

un rodatge amb complicacions (quin rodatge no en té?)
des d'incendis a desercions inexplicables..
però tots solventats amb elegància!



tots miravem el focus del conflicte...tornarà a incendiar-se?
finalment no. gràcies a deu, pq extintor era l'únic que no teniem.




en Miquel "doble de luces" que arte tiene mi niño!




aquesta bona mossa és la Fecun! Maria Alba Esquius, una actriu fantàstica!



l'Albert, "doble del tècnic de só" el més important és enrotllar bé el cable del micro..!



el trio del día! que buena foto. Oscar, el actor secundario que resultó ser mucho mejor que el primario, a su lado el doble de luces, y el fotografo: nomechingeswey



Marco de doble del doble del tècnic de so! quin nen més bo que tinc!




en Toño encaramat a una uralita, i aguantant la típica iaiona que no hi ha qui l'aguanti!

dilluns, 21 d’abril de 2008

TAVERTET. Un arbre, un suicidi, ben segur un assessinat

i sense saber perquè ens trobem tots intentant recrear l'interior d'en Miquel.

en Zoni ens deixa la casa, li dona la primera forma al pensament, a l'idea..





la natura ens dona la resta, i l'amor a explicar històries ens uneix a tots a un cim als peus del pantà




en el cinema, en l'amateur en el nostre cas, potser és de les poques vegades a la vida on tots anem en pro d'alguna cosa, d'una sola cosa, que és per un, però ens OMPLE A TOTS.




don VITTO, la Moi, ajudants de direcció "por si uno era poco.. Miquel tiene 2!" ja diuen que 4 ulls veuen més que 2




eren més grans els actors que les copes dels pins!! vàlguem déu..
ells donen la cara als nostres pensaments. ALELUYA!



En Miquel en multiescala divergent amb la Laia... que piuli tot plegat, no miquel?




la força gaucha amb la força catalana...oohh! va!



ROMÀ JASP! joven aunque sobradamente preparado



EL plor sense dolor...la pràctica fa al mestre



Javi: improvitzador de sipis!




doncs si, l'Edú i jo som lents, i ens empanem, però a mucha honra!




en Zoni, fantàstic, no tinc més paraules!



i aquesta és la imatge de conclusió, tot ha funcionat com esperavem, llum i armonia..


COMPANYS, CAMARADES, LA PROPERA SETMANA EM TOCA A MI! I A VOSALTRES COMPLAURE LA MEVA FRENÈTICA MENT!
GRÀCIES ANTICIPADES!!

diumenge, 13 d’abril de 2008

a la teva manera, PARE




Et penso, et recordo, t'estimo.
Intento no deixar-te morir dins el meu record.
no tinc paraules ni retrets ni judicis a fer-te, no diré com vas ser
com vas estar, i com vas deixar d'estar.
no ho necessites, tu érets per tu mateix.
com tots els que vivim aquesta vida ho vas fer com vas poder.
l'últim dia vas reunir tanta gent com mai haguessis imaginat.
quan vaig veure persones que sabia que les estimaves
vaig còrrer cap a elles perque sabessin que estaries molt content de saber que eren allà,
que parlaves molt d'ells, que els estimaves.
El teu net diu que t'has morit pq menjaves molta verdura.
papa t'estimo molt..
la mama l'Eva i el Xavi estàn fets pols
pensen molt en tu
i recorden coses que els fan plorar, jo també
ens has deixat moltes ximpleries molts acudits, que ara començem a recordar amb un timid somriure
i acabem amb llàgrimes. suposo que t'imagines que estem beatificant la caza del octubre rojo, o el dia más largo,
i a la kelly, i els ganitus i les poetes.
tot es trasforma, tu ja ho has fet,
tens la resposta a totes les meves incognites just quan ja no me la pots dir.
a reveure pare


dimarts, 18 de març de 2008

EL TEU MON (PART 8)

El soroll d'una persiana pujant acompanyat d'un cop de porta,
no era el despertar que necessitva en Ferran aquell migdia perdut en un calendari.

La Carla.
La seva especialitat era fer parlar als mobles
per què ells transmetessin tota la seva angoixa.

En Ferran s'asseu al llit, queda inmòvil, mirant a terra.

La Carla entra de nou obrint la porta de manera ràpida,
provocant un ensurt a en Ferran.

En Ferran se la mira implorant indiferència.
La Carla arronsa els morros i explota en una pregunta inacabable
.
-Que no et penses aixecar avui?
Que no n'has tingut prou?
Representa que he d'acceptar el teu comportament d'adolescent o de madur alcohòlic,
marxant de nit sense donar explicacions?
Doncs si et penses que em quedaré vivint la teva vida i no la meva,
estàs molt equivocat.

Torna a marxar fent un altre cop de porta.

En ferran es torna a estirar al llit, ara mira el sostre.
s'hi està uns segons. i pensa:
.-ara tornarà a entrar.

Es torna a obrir la porta.
la Carla sembla que se'l mira, no diu res.
en Ferran de sobte crida

.-Prou Carla! si vols te'n vas.
Ella queda inmòvil, com una figura de glaç.
Ni una sola paraula de la seva boca.

En Ferran segueix parlant amb rabia
.- doncs, potser estic malalt, malalt del cap, boig com un llum,
o potser ha estat la llum que m'ha tornat boig,
però almenys em puc adonar de les coses,
no com tu que estàs aqui...mirant-me...quieta...que sembles un mort.
En Ferran desitja estar provocant a la Carla amb les seves paraules,
i se la mira, però no veu res en ella més enllà d'un rostre acompanyat d'un cos,
que fa estona que ha perdut el seu significat.
.-Carla estàs bé?
.-Carla?
En Ferran s'aixeca del llit i s'acosta a la Carla,
Ella sembla ben be una figura de guix,
no parpelleja, no belluga, no mou, res.

i tot d'una en Ferran fa mitja volta per tornar al seu llit,
i aquest ha desaparegut deixant al seu lloc
un banc en mig del parc, amb un avi assegut,
plegant del.licadament el seu diari en 4 troços.

divendres, 29 de febrer de 2008


canvio la manera de veure les coses perquè jo he canviat el color de les coses.
fa una setmana que pinto casa meva.
ara està ...pintada.
M'agrada.
faig fotos,
canvio la meva manera d'enquadrar les coses, perquè les he canviat de posició.
i ja diuen que si fas sempre les mateixes coses, et passen sempre les mateixes coses.
m'he reunit amb gent que formaven part de la meva infància, la meva vida, i ha estat gratificant veure com ells recordaven la meva essència infantil mantenint-se encara a la meva persona.
fa temps també que no veig gent que vèia, i tot i que les trobo a faltar, sobrevisc de manera grata.
i aquí us deixo una foto de l'entrada de la meva escola.

una abraçada a tots, i en breu tornaré a ser la primera en penjar posts i en continuar l'història
però de moment
descanso
(en pau)
quina por.....no?

dissabte, 2 de febrer de 2008

dimecres, 30 de gener de 2008

EL TEU MON (part 6)

La nit és freda i blava. El carrer està sol i pensatiu. Els arbres demanen aigua.
El Ferran es fon amb el terra gris de ciutat, amb els cotxes parats, amb els fanals encesos, amb les antenes adormides.
Ben bé com una sola cosa, sola i trista. Ciutat i Ferran. Un pas li segueix a l'altre.
Tothom dorm, tothom segueix un horari i un ritme marcat ves a saber per quí.
La Carla deu restar tranquil·la i preocupada, alliberada i reprimida.
Tot és massa estrany com perquè en Ferran ara li preocupi trencar amb la Carla, en aquests moments és conscient que ja no la necessita, com tampoc necessita res.
En Ferran camina i al seu pas els fanals s’apaguen, i ja no es veuen cotxes, ni antenes.
Ni Ferran.

Tot s’ha tornat fosc, tan fosc que la son el busca, no hi ha ni una espurna de llum.
Li fan mal els ulls de tenir-los oberts i no veure-hi. Ni una ombra més fosca que l’altra,
Ni un batec desarmònic.
Ni una passa.
Ni una?
Doncs sembla que uns peuets de geisha ensinistrada se li acosten, en Ferran fa un esforç desmesurat per obrir els ulls, per intentar veure un petit no res en aquest no res perceptiu.
No res, no hi ha manera.
En Ferran es porta les mans a la cara, amb aire desesperat, i un canó de llum blanca el cega, li cega el cervell, el desperta d’aquesta foscor.
És l´únic rampell llumínic de tots els que ha tingut, que no l’ha perturbat, ja que l'ha tret d’una foscor absurda que el començava a espantar. Però ja ha desaparegut.
Tot i que encara nota el ressó als seus ulls, amb petits flashos que li dibuixen coses que no veia i ara comença a perfilar.
Segueix sentint les passes curtes i delicades que s’acosten pel seu darrera.
Ell es gira a poc a poc, sembla que sap qui pot ser. Ho desitja, s'ho imagina.
Quan es gira veu un home Jove que camina de tort, va begut, i du un bebè dormit als braços.
Sembla que l’intuició d’en Ferran s’ha quedat curta, o potser el seu desig de que aparegués la Sònia no ha estat lo suficientment pur com perquè aparegués per art de màgia.
En Ferran mira l’hora, són les dues de la matinada, pensa en la Carla i en que no vol anar a casa, fa una passa, i pel darrera…

Sònia: encara creus en aquestes coses? (referint-se al rellotge)

En Ferran es gira sorprès.

Sònia: ja has vist que tothom te cura de no despertar la vida.

Ferran: he vist alguna cosa, real.

Sònia: real.

Ferran: una llum blanca i una infermera i..

Sònia: vine amb mi

dimecres, 23 de gener de 2008

La vallisneria es una hierba bastante insignificante que no tiene nada de la gracia extraña del nenúfar o de ciertas cabelleras submarinas. Pero se diría que la naturaleza se ha complacido en poner en ella una hermosa idea. Toda la existencia de la pequeña planta transcurre en el fondo del agua, en una especie de semisueño, hasta la hora nupcial en que aspira a una vida nueva. Entonces la flor hembra desarrolla lentamente la larga espiral de su pedúnculo, sube, emerge, domina y se abre en la superficie del estanque. De un tronco vecino, las flores masculinas que la vislumbran a través del agua iluminada por el sol se elevan a su vez, llenas de esperanza, hacia la que se balancea, las espera y las llama en un mundo mágico. Pero a medio camino se sienten bruscamente retenidas: su tallo, manantial de vida, es demasiado corto; no alcanzarán jamás la mansión de luz, la única en que puede realizarse la unión de los estambres y del pistilo. ¿Hay en la naturaleza una inadvertencia o prueba más cruel? ¡Imaginaos el drama de ese deseo, lo inaccesible que se toca, la fatalidad transparente, lo imposible sin obstáculo visible!.

Maurice Maeterlinck
La inteligencia de las flores

dilluns, 21 de gener de 2008

diumenge, 20 de gener de 2008

El teu món (part 4)

El soroll de les sabatilles arrosegant-se per terra, lentament,
diuen més d’en Ferran que el seu reflex al mirall.
La penombra que acompanya la casa, sent l'hora de l'àngelus,
diu més d’en Ferran que cap psicoanalista.
Camina fins a la finestra i s’hi arrepenja.
Fa un pas enrera i es fixa en les cortines,
són d’aquelles que es solapen per no deixar entrar la llum.
Tenen un pal de plàstic que les fa girar.
L’agafa, el toca i se’l mira com si fos el primer cop que en fos conscient de la seva existència.
Comença a girar el pal, i la llum poc a poc comença a fer presència al seu rostre.
Quan és del tot il·luminat, fa una ganyota i el torna a girar ràpidament .
Es queda quiet. Fosc.
Torna a girar el pal, aquesta vegada més depressa.
Veu el carrer, un cotxe vermell estacionat, un banc, una senyora.
Torna a girar el pal. Fosc.
Gira i, carrer, cotxe vermell, senyora, Banc.
Gira i Fosc.
carrer cotxe vermell, banc.
fosc.
Carrer, cotxe, banc, nen
Fosc.
Llum blanca
Fosc
Llum blanca, enfemera i
fosc.
En Ferran es queda inmóvil,
després d’uns segons d’incapacitat torna a fer girar el pal, ben a poc a poc,
Carrer, cotxe vermell, banc, Carla.
La Carla mira amunt, el veu, ell no veu que ella el veu i torna a fer fosc.
Respira.
I ràpidament torna a fer girar el pal,
com si intentés enxampar a la realitat desprovista,
com si volgués arribar-hi abans que ella.
Carrer, cotxe vermell, Carla.
Fosc.

En Ferran no pot deixar de pensar en la noia dels texans i la samarreta blanca,
en la finestra, i en la possibil·litat de començar a crear
alguna cosa inexistent només per què algú li ha dit que existeix.
Fuig de la finestra com si en fos l’enemic.
S’asseu al sofá i engega la televisió, estan fent un avanç informatiu.
Se senten les claus, és la Carla. Ve carregada amb bosses del supermercat i crida:
.- ferran, va, ajudam a desar això!
El ferran està perplex davant la tv.
La carla se li acosta:
.-Ferran, què estaves fent obrint i tancant la cortina?
El Ferran no contesta, la Carla posa atenció a la televisió,
suposant, degut a l’indiferència del Ferran cap a les seves paraules,
que potser ha succeït un atemptat terrorista o un avió ha perdut el control.

divendres, 4 de gener de 2008

TRADUIR SENYALS I SIGNES






















L'últim dia de l'any passat vaig escriure un desig d'any nou per les persones que no hi són físicament.
però que formen part del meu entorn.

Com el meu avi, pensador, joier i un home molt intel.ligent. va néixer l'any 1907.
va dedicar tota la seva juventud a cuidar dels seus germans petits, i fins que ells no varen ser casats, no es dedicar a formar la seva propia familia. Al començar la guerra va ser cridat a files, va deixar el seu fusell damunt l'altar de Montblanch, negant-se a matar a ningú.

Gran jugador d'escacs, gran lector, morir l'any 1997 mentre jo li rentava les mans, portava el llibre de "la peste" de Camus a la butxaca. li agradava el cinema de Joseph von Sternberg, era tranquil, vivia a la montanya amb la seva esposa Mercé, dona menuda, que es posar a treballar als 8anys venent olives al mercat. després va ser la polidora del taller de joieria del meu avi.
Un tàndem, que va saber esperar el moment per poder estar plegats, van allargar la seva etapa de nuvis durant més de 15 anys, estroncats per la guerra i la gana. es van construir la seva casa. van tenir una filla, que va néixer damunt del taulell de joier del Ton de la Victoria.
La joia que van parir, la Rosa, és la meva mare, l'única persona amb valor dins les seves entranyes, per parir una persona com jo. Ningú més hagués estat capaç de criar-me, de donar-me l'oportunitat a mi, de conèixer, de mirar, d'observar, per poder explicar més tard ...

Que la nit de l'1 de gener, jo i la Rosa, després de menjar uns raïms estranys, després que tots els familiars canviessin la festa de lloc, deixant-nos soles, varem possar-nos a buscar coses velles, exercici que fem sovint, com si d'entre les coses que tenim vistes de sempre hi haguéssim de trobar la resposta a totes les preguntes no verbalitzades.

vem obrir un armari on hi havien llibres del meu avi.
jo sóc com una au rapinyaire amb les coses antigues.
vaig veure de bon grat, un llibre més groc que els altres.
LA DIVINA COMEDIA, DANTE, editat l'any 1921. llegit l'any 1927.
el vaig agafar com un got d'aigua al mes d'agost després d'una gran soleiada.
.-mama, me'l quedo, oi?
.- si, filla.

Quan ja era a casa meva, sobre les 4 del matí, vaig començar a fer-li un cop d'ull, o olorar-lo, a visualitzar-lo en un altre temps en unes altres mans, les del meu avi.
vaig passar les planes del llibre i va quedar obert en una pàgina on hi havia una targeta de "Técnico radio",
i posava, "FELICES FIESTAS Y PROSPERO AÑO NUEVO"

Així doncs he rebut resposta de la meva felicitació dels que representa que no hi són, resposta de l'any 1927,
FELIÇ ETERNITAT A TOTHOM

dilluns, 31 de desembre de 2007

y de repente...un año nuevo

cuando ya parecía que me había acostumbrado a estos dolores, a estos perfumes, a estos sueños, a esta realidad inventada, me tengo que reinventar de nuevo.

entonces lo haré, no tengo alternativa parece...

y no es que no me haga ilusión volver a empezar,
pero lo hago con los mismos olores y las mismas sillas y los mismos seres,
me parece justo, solo basta que yo los vea distintos para que lo sean, o que a los distintos los vea iguales.

a ver si este año consigo ver el color que va después del violeta en el arco iris.


feliz año a todos
bon any a tothom.
als meus avis, al avi ton, als seus germans, i als seus pares. a la iaia mercè,
bon any pels del segle passat i pels del segle vinent,
i els que si que hi som
a veure si impresionem a alguna extranjera....

dimecres, 19 de desembre de 2007

diumenge, 16 de desembre de 2007

una foto al dia durante 3 años




dentro de la normalidad de éstas imágenes reside algo extraño.

SER O NO SER, ESA ES LA CUESTION




fabrice backers

dijous, 13 de desembre de 2007

PIER PAOLO PASOLINI Che cosa sono le nuvole.




trozo final del cortometraje "che cosa sono le nuvole"

el corto es una adaptación para títeres de Otelo. una vez terminada la representación, el público que se ha creído la ficción representada acaba con la vida del títere que representa a yago, y a otelo.

el final del corto sucede en la ostia, el mismo lugar donde más tarde fué asesinado Pasolini.

dimarts, 11 de desembre de 2007

dilluns, 10 de desembre de 2007

PLANETA IMAGINARIO, la isla de los cuadrados mAgicos

gran vía 2


la vida,
lo absurdo,
con un cigarrillo colgando de la boca.

me fuí donde la gente no piensa
donde actua miméticamente,
donde copian costumbres inventadas,
donde se encierran en desorden
y no ven el desorden
me dieron mucha lástima
me di mucha lástima
porqué era irremediable que yo me volviera como ellos
gris
comilona
desordenada
donde ellos se volvieron como yo
absurdos

70 personas para 30 mesas
para 60 sillas
una pesadilla

gritaban
gritaban sus nombres y sus comidas

comían,
comíanse unos a otros


me quedé mirando fijamente el punto de fuga
buscaba mi salida

y les juro que eran como yo
pero les colgaba un cigarrillo de la boca
y se gritaban con la boca llena

de comida, de cigarrillos

y habían niños
que discutían sobre pollos
al fin y al cabo son niños

y sus padres
que discutían sobre...
a ellos no les puedo justificar

tenían la mirada vacía
se convirtieron en mi reflejo
yo tenía la mirada perdida
un bucle absurdo
como yo
como ellos
pero ellos parecen no darse cuenta
yo, a sus ojos, parecía no darme cuenta



dibuix de Lluís Sabadell Artiga

dimecres, 14 de novembre de 2007

EL LOBO VESTIDO DE GALLINA

EXTERIOR. CAMPO. ATARDECER.

Un árido suelo ocupado por 100 gallinas.
las gallinas van muriendo una a una.

quedan 99
quedan 98
quedan 97
quedan 96
quedan 95

y así.........

y quedan 70
y quedan 69
y quedan 68
y quedan 67
y quedan 66
y quedan 65

y siguen....

y todavía quedan 43
y todavía quedan 42
y todavía quedan 41
y todavía quedan 40
y todavía quedan 39

y una a una van muriendo
y ellas no parecen muy afectadas
aunque están dándose picotazos contra el suelo.

y van 2
y va 1
y ya no va..

se acabó, no más gallinas.

---------------------

EXTERIOR. CAMPO. ATARDECER.

Un árido suelo ocupado por 100 gallinas
mueren todas de golpe
se acabó, no más gallinas.


al final es el mismo suelo.

.-oye?
-que..
.-de que se murieron las gallinas, alguién acabó con ellas?
-no, las gallinas se mueren, ya desde que nacen.

dilluns, 12 de novembre de 2007

Para todos aquellos que tienen el deseo de cambiar el mundo (a mejor)




Había una vez un pueblo a la sombra de una enorme montaña.

En dicho pueblo, todos los habitantes, además de estarse quedando prácticamente ciegos, estaban enfermos, sus hijos nacían raquíticos, porque la montaña los cubría con su sombra casi todas las épocas del año.

Un día, el anciano más anciano del pueblo empezó a caminar a paso de anciano, o sea, muy pero muy lentamente por en medio de la única calle que había y que dividía al pueblo en dos. Llevaba en sus manos una cucharita de plástico, de esas que se usan para revolver el café.

Mientras pasaba, la gente del pueblo salió de sus casas para verlo.

Y uno de entre la gente le grito: "Hey viejo, ¿Que vas a hacer con esa cucharita?"

El viejo le respondió: "Voy a mover la montaña".

Al escucharlo, todo el pueblo al unísono rompió a carcajadas, burlándose del anciano.

"Estas loco", le grito otro, "NO VAS A PODER"



Y el anciano le respondió, "SI, NO VOY A PODER, PERO ALGUIEN TIENE QUE EMPEZAR."

dissabte, 3 de novembre de 2007

Qui m'ho havia de dir...




jo... la tele, la maleixo tot sovint,
m'agrada mirar-la quan ja no puc més.
però sempre he dit que no serveix per res.
(matitzo que la tele no és una merda,
però la programació globalitzadora és evident,
només hem de mirar al nostre voltant)
evidentment jo he xupat molta tele,
sobretot de petita, al venir del cole.

últimament me n'he adonat que no recordo casi res de la meva primera vida,
o sigui dels 0 als 15.
ets sents una mica estrany quan vols mirar enrera i no veus res. l'únic que recordo és a mi recordant.
per tant recordo el que se que fa uns anys recordava, ho vaig verbalitzar, per tant recordo la verbalització del record amb posterioritat, però no el record en si.
vaig acusar aquest fet a què, últimament el passat l'obvio bastant, per tant no mostro cap interès pel meu i evidentment pel de nignú, quan algú que acabo de conèixer em vol explicar algo de la seva passada vida, veig honestament que m'importa una merda, vull conèixer l'ara i punt, l'abans està reflexat a la pell de tots, no cal que me l'expliquis.

divendres nit vaig estar a casa d'una amiga que tenia una cosina que tenia un ordenador que tenia una música que tenia tots els meus records.

va començar a sonar la música de canción triste de hill street, d'informe semanal, de la hora de alfred hitchcock, alf , el coche fantástico, luz de luna, magnum, planeta imaginario, la aldea del arce, con las manos en la masa, heidi y marco no faltaven. realment haver xupat tanta tele va aportar llum als meus records, gràcies a la tv recordo les sensacions de quan era petita i era dilluns i era de nit, i jo no podia dormir i el meu pare mirava hitchcock i aquella música ...
ja està, però bé, m'he flipat una mica i prou, aquesta euforia demà ja no hi serà per tant seguiré ignorant les vostres històries de milis de egesbes de bups de pobles d'arbres de llàgrimes de rises i de cicatrius.
m'agrada endevinar-ho quan gesticuleu o quan fregueu un got, o passeu una plana d'un diari.

dimarts, 30 d’octubre de 2007

QUIERO HACER PELICULAS

Quiero hacer películas sobre las cosas que nunca pasan y en el interior del ser humano es siempre un deseo su existencia.

Evidenciar las imágenes de un deseo negaría al deseo en sí.
O en su defecto pervertiría su frecura, su autenticidad.

Por lo tanto, sería una película de la película subconsciente y adulterada.

Entonces uno no debería mostrar las imágenes del deseo para no intervenir en su naturaleza.

Me condeno de esta forma a proyectar imágenes de lo que siempre pasa y a los seres humanos les aburre, y a esconderles dentro las imágenes de mis deseos disfrazadas de sus deseos, para poder así cumplir mi deseo sin pervertir su naturaleza, solo pervirtiendo la mía.

dijous, 25 d’octubre de 2007

EL AÑO PASADO EN MARIENBAD


......de silenciosas habitaciones,
donde las pisadas eran absorvidas por alfombras tan espesas,
tan gruesas, que uno no oye ni sus propios pasos
como si el propio oido no le acompañara

corredores transversales que llevan a salones desiertos,
sobrecargados con la decoración de épocas pasadas,
habitaciones silenciosas donde las pisadas eran absorvidas por alfombras

silenciosa, desierta
sobrecargada de una fría y dura decoración,
paneles, estucos, molduras, marmoles,
espejos negros, pinturas tenebrosas..

divendres, 19 d’octubre de 2007

NUEVOS PLANES, IDENTICAS ESTRATEGIAS


Parece ser que va a llover,
el aire aquí es más cálido", me dijo una mujer
de aspecto amable y peinado imposible
esta mañana en el ascensor. ¿Por qué nadie me iba a mentir allí?
Tal revelación me impidió dormir.
Tracé un ambicioso plan, consistía en sobrevivir.
Y mi voz era un imán, y así logré captar,
paseando por el Carrefour, a un ejército de un centenar.
Y nos reuniremos en los aeropuertos,
y al calor de una smoking-room en la que no entra aire ni luz
hablaremos del tiempo y acaso del gobierno,
y trazaremos nuestro magno plan, y a una estación sucederá otra igual.

Parece ser que fracasé,
mi rostro hoy no apareció por televisión.
Da igual, yo, como buen occidental,
sé nadar igual que un pez, un pez en un mar de mediocridad.
Casi claudiqué. Decían de mí:
"con lo que hay dentro de ti, no estará nada mal si mañana estás aquí".
Y en la cama de un sucio hospital
continúo en soledad disparando como Kevin Ayers
a una lena llena, tan, tan llena,
que no, no puedo fallar, que no voy a fallar.
Y sé que no querrás volver a confiar en mí;
ya nadie confía en la energía nuclear después de lo de Chernobyl.
Pero el cielo, aún tan negro,
es nuestro cielo, es nuestro,
y tengo un ambicioso plan, consiste en sobrevivir.

NACHO VEGAS

dimecres, 17 d’octubre de 2007


woman with gloves

woman with dinky

BODEGÓN
















DÉJESE LLEVAR POR EL SENDERO LUMINOSO

composición de montador con bigote y muñequita-e trapo
parte central, sangre de vietnam.

luz sobre papel