Qui m'ho havia de dir...

jo... la tele, la maleixo tot sovint,
m'agrada mirar-la quan ja no puc més.
però sempre he dit que no serveix per res.
(matitzo que la tele no és una merda,
però la programació globalitzadora és evident,
només hem de mirar al nostre voltant)
evidentment jo he xupat molta tele,
sobretot de petita, al venir del cole.

últimament me n'he adonat que no recordo casi res de la meva primera vida,
o sigui dels 0 als 15.
ets sents una mica estrany quan vols mirar enrera i no veus res. l'únic que recordo és a mi recordant.
per tant recordo el que se que fa uns anys recordava, ho vaig verbalitzar, per tant recordo la verbalització del record amb posterioritat, però no el record en si.
vaig acusar aquest fet a què, últimament el passat l'obvio bastant, per tant no mostro cap interès pel meu i evidentment pel de nignú, quan algú que acabo de conèixer em vol explicar algo de la seva passada vida, veig honestament que m'importa una merda, vull conèixer l'ara i punt, l'abans està reflexat a la pell de tots, no cal que me l'expliquis.

divendres nit vaig estar a casa d'una amiga que tenia una cosina que tenia un ordenador que tenia una música que tenia tots els meus records.

va començar a sonar la música de canción triste de hill street, d'informe semanal, de la hora de alfred hitchcock, alf , el coche fantástico, luz de luna, magnum, planeta imaginario, la aldea del arce, con las manos en la masa, heidi y marco no faltaven. realment haver xupat tanta tele va aportar llum als meus records, gràcies a la tv recordo les sensacions de quan era petita i era dilluns i era de nit, i jo no podia dormir i el meu pare mirava hitchcock i aquella música ...
ja està, però bé, m'he flipat una mica i prou, aquesta euforia demà ja no hi serà per tant seguiré ignorant les vostres històries de milis de egesbes de bups de pobles d'arbres de llàgrimes de rises i de cicatrius.
m'agrada endevinar-ho quan gesticuleu o quan fregueu un got, o passeu una plana d'un diari.