dimecres, 30 de gener del 2008

EL TEU MON (part 6)

La nit és freda i blava. El carrer està sol i pensatiu. Els arbres demanen aigua.
El Ferran es fon amb el terra gris de ciutat, amb els cotxes parats, amb els fanals encesos, amb les antenes adormides.
Ben bé com una sola cosa, sola i trista. Ciutat i Ferran. Un pas li segueix a l'altre.
Tothom dorm, tothom segueix un horari i un ritme marcat ves a saber per quí.
La Carla deu restar tranquil·la i preocupada, alliberada i reprimida.
Tot és massa estrany com perquè en Ferran ara li preocupi trencar amb la Carla, en aquests moments és conscient que ja no la necessita, com tampoc necessita res.
En Ferran camina i al seu pas els fanals s’apaguen, i ja no es veuen cotxes, ni antenes.
Ni Ferran.

Tot s’ha tornat fosc, tan fosc que la son el busca, no hi ha ni una espurna de llum.
Li fan mal els ulls de tenir-los oberts i no veure-hi. Ni una ombra més fosca que l’altra,
Ni un batec desarmònic.
Ni una passa.
Ni una?
Doncs sembla que uns peuets de geisha ensinistrada se li acosten, en Ferran fa un esforç desmesurat per obrir els ulls, per intentar veure un petit no res en aquest no res perceptiu.
No res, no hi ha manera.
En Ferran es porta les mans a la cara, amb aire desesperat, i un canó de llum blanca el cega, li cega el cervell, el desperta d’aquesta foscor.
És l´únic rampell llumínic de tots els que ha tingut, que no l’ha perturbat, ja que l'ha tret d’una foscor absurda que el començava a espantar. Però ja ha desaparegut.
Tot i que encara nota el ressó als seus ulls, amb petits flashos que li dibuixen coses que no veia i ara comença a perfilar.
Segueix sentint les passes curtes i delicades que s’acosten pel seu darrera.
Ell es gira a poc a poc, sembla que sap qui pot ser. Ho desitja, s'ho imagina.
Quan es gira veu un home Jove que camina de tort, va begut, i du un bebè dormit als braços.
Sembla que l’intuició d’en Ferran s’ha quedat curta, o potser el seu desig de que aparegués la Sònia no ha estat lo suficientment pur com perquè aparegués per art de màgia.
En Ferran mira l’hora, són les dues de la matinada, pensa en la Carla i en que no vol anar a casa, fa una passa, i pel darrera…

Sònia: encara creus en aquestes coses? (referint-se al rellotge)

En Ferran es gira sorprès.

Sònia: ja has vist que tothom te cura de no despertar la vida.

Ferran: he vist alguna cosa, real.

Sònia: real.

Ferran: una llum blanca i una infermera i..

Sònia: vine amb mi