L'últim dia de l'any passat vaig escriure un desig d'any nou per les persones que no hi són físicament.
però que formen part del meu entorn.
Com el meu avi, pensador, joier i un home molt intel.ligent. va néixer l'any 1907.
va dedicar tota la seva juventud a cuidar dels seus germans petits, i fins que ells no varen ser casats, no es dedicar a formar la seva propia familia. Al començar la guerra va ser cridat a files, va deixar el seu fusell damunt l'altar de Montblanch, negant-se a matar a ningú.
Gran jugador d'escacs, gran lector, morir l'any 1997 mentre jo li rentava les mans, portava el llibre de "la peste" de Camus a la butxaca. li agradava el cinema de Joseph von Sternberg, era tranquil, vivia a la montanya amb la seva esposa Mercé, dona menuda, que es posar a treballar als 8anys venent olives al mercat. després va ser la polidora del taller de joieria del meu avi.
Un tàndem, que va saber esperar el moment per poder estar plegats, van allargar la seva etapa de nuvis durant més de 15 anys, estroncats per la guerra i la gana. es van construir la seva casa. van tenir una filla, que va néixer damunt del taulell de joier del Ton de la Victoria.
La joia que van parir, la Rosa, és la meva mare, l'única persona amb valor dins les seves entranyes, per parir una persona com jo. Ningú més hagués estat capaç de criar-me, de donar-me l'oportunitat a mi, de conèixer, de mirar, d'observar, per poder explicar més tard ...
Que la nit de l'1 de gener, jo i la Rosa, després de menjar uns raïms estranys, després que tots els familiars canviessin la festa de lloc, deixant-nos soles, varem possar-nos a buscar coses velles, exercici que fem sovint, com si d'entre les coses que tenim vistes de sempre hi haguéssim de trobar la resposta a totes les preguntes no verbalitzades.
vem obrir un armari on hi havien llibres del meu avi.
jo sóc com una au rapinyaire amb les coses antigues.
vaig veure de bon grat, un llibre més groc que els altres.
LA DIVINA COMEDIA, DANTE, editat l'any 1921. llegit l'any 1927.
el vaig agafar com un got d'aigua al mes d'agost després d'una gran soleiada.
.-mama, me'l quedo, oi?
.- si, filla.
Quan ja era a casa meva, sobre les 4 del matí, vaig començar a fer-li un cop d'ull, o olorar-lo, a visualitzar-lo en un altre temps en unes altres mans, les del meu avi.
vaig passar les planes del llibre i va quedar obert en una pàgina on hi havia una targeta de "Técnico radio",
i posava, "FELICES FIESTAS Y PROSPERO AÑO NUEVO"
Així doncs he rebut resposta de la meva felicitació dels que representa que no hi són, resposta de l'any 1927,
FELIÇ ETERNITAT A TOTHOM
3 comentaris:
De tant preciós (com diries tu mateixa) sembla inventat. La vida ja ho té això, té més imaginació que qualsevol de nosaltres. T'imagines l'avi, l'any 1927, pensant en una néta que encara no té i deixant-li una targeta per desitjar-li un bon any 2008?
rogeret!!!!
quina ilusió m'ha fet veure un comentari teu, i a sobre que signis amb rogeret, jajaja
doncs, sembla inventat però no ho és...
ja saps que jo i aquestes coses que s'han de traduir sóm amigues.
bé, estimat et
espero veure'l ben aviat.
un petó d'una decada després...
Hola!
He entrat al blog tal i com ens has recomanat, m'ha sorprès tot el que he vist, el visitarè més sovint, ara bé, independentment dels poemes o textos, els videos mai els he vist, i les fotos... ets tu en alguna o el teu baby?
Petons, EVA ;-)
Publica un comentari a l'entrada