EL TEU MON (part 6)

La nit és freda i blava. El carrer està sol i pensatiu. Els arbres demanen aigua.
El Ferran es fon amb el terra gris de ciutat, amb els cotxes parats, amb els fanals encesos, amb les antenes adormides.
Ben bé com una sola cosa, sola i trista. Ciutat i Ferran. Un pas li segueix a l'altre.
Tothom dorm, tothom segueix un horari i un ritme marcat ves a saber per quí.
La Carla deu restar tranquil·la i preocupada, alliberada i reprimida.
Tot és massa estrany com perquè en Ferran ara li preocupi trencar amb la Carla, en aquests moments és conscient que ja no la necessita, com tampoc necessita res.
En Ferran camina i al seu pas els fanals s’apaguen, i ja no es veuen cotxes, ni antenes.
Ni Ferran.

Tot s’ha tornat fosc, tan fosc que la son el busca, no hi ha ni una espurna de llum.
Li fan mal els ulls de tenir-los oberts i no veure-hi. Ni una ombra més fosca que l’altra,
Ni un batec desarmònic.
Ni una passa.
Ni una?
Doncs sembla que uns peuets de geisha ensinistrada se li acosten, en Ferran fa un esforç desmesurat per obrir els ulls, per intentar veure un petit no res en aquest no res perceptiu.
No res, no hi ha manera.
En Ferran es porta les mans a la cara, amb aire desesperat, i un canó de llum blanca el cega, li cega el cervell, el desperta d’aquesta foscor.
És l´únic rampell llumínic de tots els que ha tingut, que no l’ha perturbat, ja que l'ha tret d’una foscor absurda que el començava a espantar. Però ja ha desaparegut.
Tot i que encara nota el ressó als seus ulls, amb petits flashos que li dibuixen coses que no veia i ara comença a perfilar.
Segueix sentint les passes curtes i delicades que s’acosten pel seu darrera.
Ell es gira a poc a poc, sembla que sap qui pot ser. Ho desitja, s'ho imagina.
Quan es gira veu un home Jove que camina de tort, va begut, i du un bebè dormit als braços.
Sembla que l’intuició d’en Ferran s’ha quedat curta, o potser el seu desig de que aparegués la Sònia no ha estat lo suficientment pur com perquè aparegués per art de màgia.
En Ferran mira l’hora, són les dues de la matinada, pensa en la Carla i en que no vol anar a casa, fa una passa, i pel darrera…

Sònia: encara creus en aquestes coses? (referint-se al rellotge)

En Ferran es gira sorprès.

Sònia: ja has vist que tothom te cura de no despertar la vida.

Ferran: he vist alguna cosa, real.

Sònia: real.

Ferran: una llum blanca i una infermera i..

Sònia: vine amb mi

La vallisneria es una hierba bastante insignificante que no tiene nada de la gracia extraña del nenúfar o de ciertas cabelleras submarinas. Pero se diría que la naturaleza se ha complacido en poner en ella una hermosa idea. Toda la existencia de la pequeña planta transcurre en el fondo del agua, en una especie de semisueño, hasta la hora nupcial en que aspira a una vida nueva. Entonces la flor hembra desarrolla lentamente la larga espiral de su pedúnculo, sube, emerge, domina y se abre en la superficie del estanque. De un tronco vecino, las flores masculinas que la vislumbran a través del agua iluminada por el sol se elevan a su vez, llenas de esperanza, hacia la que se balancea, las espera y las llama en un mundo mágico. Pero a medio camino se sienten bruscamente retenidas: su tallo, manantial de vida, es demasiado corto; no alcanzarán jamás la mansión de luz, la única en que puede realizarse la unión de los estambres y del pistilo. ¿Hay en la naturaleza una inadvertencia o prueba más cruel? ¡Imaginaos el drama de ese deseo, lo inaccesible que se toca, la fatalidad transparente, lo imposible sin obstáculo visible!.

Maurice Maeterlinck
La inteligencia de las flores

El teu món (part 4)

El soroll de les sabatilles arrosegant-se per terra, lentament,
diuen més d’en Ferran que el seu reflex al mirall.
La penombra que acompanya la casa, sent l'hora de l'àngelus,
diu més d’en Ferran que cap psicoanalista.
Camina fins a la finestra i s’hi arrepenja.
Fa un pas enrera i es fixa en les cortines,
són d’aquelles que es solapen per no deixar entrar la llum.
Tenen un pal de plàstic que les fa girar.
L’agafa, el toca i se’l mira com si fos el primer cop que en fos conscient de la seva existència.
Comença a girar el pal, i la llum poc a poc comença a fer presència al seu rostre.
Quan és del tot il·luminat, fa una ganyota i el torna a girar ràpidament .
Es queda quiet. Fosc.
Torna a girar el pal, aquesta vegada més depressa.
Veu el carrer, un cotxe vermell estacionat, un banc, una senyora.
Torna a girar el pal. Fosc.
Gira i, carrer, cotxe vermell, senyora, Banc.
Gira i Fosc.
carrer cotxe vermell, banc.
fosc.
Carrer, cotxe, banc, nen
Fosc.
Llum blanca
Fosc
Llum blanca, enfemera i
fosc.
En Ferran es queda inmóvil,
després d’uns segons d’incapacitat torna a fer girar el pal, ben a poc a poc,
Carrer, cotxe vermell, banc, Carla.
La Carla mira amunt, el veu, ell no veu que ella el veu i torna a fer fosc.
Respira.
I ràpidament torna a fer girar el pal,
com si intentés enxampar a la realitat desprovista,
com si volgués arribar-hi abans que ella.
Carrer, cotxe vermell, Carla.
Fosc.

En Ferran no pot deixar de pensar en la noia dels texans i la samarreta blanca,
en la finestra, i en la possibil·litat de començar a crear
alguna cosa inexistent només per què algú li ha dit que existeix.
Fuig de la finestra com si en fos l’enemic.
S’asseu al sofá i engega la televisió, estan fent un avanç informatiu.
Se senten les claus, és la Carla. Ve carregada amb bosses del supermercat i crida:
.- ferran, va, ajudam a desar això!
El ferran està perplex davant la tv.
La carla se li acosta:
.-Ferran, què estaves fent obrint i tancant la cortina?
El Ferran no contesta, la Carla posa atenció a la televisió,
suposant, degut a l’indiferència del Ferran cap a les seves paraules,
que potser ha succeït un atemptat terrorista o un avió ha perdut el control.

TRADUIR SENYALS I SIGNES

L'últim dia de l'any passat vaig escriure un desig d'any nou per les persones que no hi són físicament.
però que formen part del meu entorn.

Com el meu avi, pensador, joier i un home molt intel.ligent. va néixer l'any 1907.
va dedicar tota la seva juventud a cuidar dels seus germans petits, i fins que ells no varen ser casats, no es dedicar a formar la seva propia familia. Al començar la guerra va ser cridat a files, va deixar el seu fusell damunt l'altar de Montblanch, negant-se a matar a ningú.

Gran jugador d'escacs, gran lector, morir l'any 1997 mentre jo li rentava les mans, portava el llibre de "la peste" de Camus a la butxaca. li agradava el cinema de Joseph von Sternberg, era tranquil, vivia a la montanya amb la seva esposa Mercé, dona menuda, que es posar a treballar als 8anys venent olives al mercat. després va ser la polidora del taller de joieria del meu avi.
Un tàndem, que va saber esperar el moment per poder estar plegats, van allargar la seva etapa de nuvis durant més de 15 anys, estroncats per la guerra i la gana. es van construir la seva casa. van tenir una filla, que va néixer damunt del taulell de joier del Ton de la Victoria.
La joia que van parir, la Rosa, és la meva mare, l'única persona amb valor dins les seves entranyes, per parir una persona com jo. Ningú més hagués estat capaç de criar-me, de donar-me l'oportunitat a mi, de conèixer, de mirar, d'observar, per poder explicar més tard ...

Que la nit de l'1 de gener, jo i la Rosa, després de menjar uns raïms estranys, després que tots els familiars canviessin la festa de lloc, deixant-nos soles, varem possar-nos a buscar coses velles, exercici que fem sovint, com si d'entre les coses que tenim vistes de sempre hi haguéssim de trobar la resposta a totes les preguntes no verbalitzades.

vem obrir un armari on hi havien llibres del meu avi.
jo sóc com una au rapinyaire amb les coses antigues.
vaig veure de bon grat, un llibre més groc que els altres.
LA DIVINA COMEDIA, DANTE, editat l'any 1921. llegit l'any 1927.
el vaig agafar com un got d'aigua al mes d'agost després d'una gran soleiada.
.-mama, me'l quedo, oi?
.- si, filla.

Quan ja era a casa meva, sobre les 4 del matí, vaig començar a fer-li un cop d'ull, o olorar-lo, a visualitzar-lo en un altre temps en unes altres mans, les del meu avi.
vaig passar les planes del llibre i va quedar obert en una pàgina on hi havia una targeta de "Técnico radio",
i posava, "FELICES FIESTAS Y PROSPERO AÑO NUEVO"

Així doncs he rebut resposta de la meva felicitació dels que representa que no hi són, resposta de l'any 1927,
FELIÇ ETERNITAT A TOTHOM