Krishnamurti - Primera entrevista con Dr.Bohm

EL TEU MON (PART 8)

El soroll d'una persiana pujant acompanyat d'un cop de porta,
no era el despertar que necessitva en Ferran aquell migdia perdut en un calendari.

La Carla.
La seva especialitat era fer parlar als mobles
per què ells transmetessin tota la seva angoixa.

En Ferran s'asseu al llit, queda inmòvil, mirant a terra.

La Carla entra de nou obrint la porta de manera ràpida,
provocant un ensurt a en Ferran.

En Ferran se la mira implorant indiferència.
La Carla arronsa els morros i explota en una pregunta inacabable
.
-Que no et penses aixecar avui?
Que no n'has tingut prou?
Representa que he d'acceptar el teu comportament d'adolescent o de madur alcohòlic,
marxant de nit sense donar explicacions?
Doncs si et penses que em quedaré vivint la teva vida i no la meva,
estàs molt equivocat.

Torna a marxar fent un altre cop de porta.

En ferran es torna a estirar al llit, ara mira el sostre.
s'hi està uns segons. i pensa:
.-ara tornarà a entrar.

Es torna a obrir la porta.
la Carla sembla que se'l mira, no diu res.
en Ferran de sobte crida

.-Prou Carla! si vols te'n vas.
Ella queda inmòvil, com una figura de glaç.
Ni una sola paraula de la seva boca.

En Ferran segueix parlant amb rabia
.- doncs, potser estic malalt, malalt del cap, boig com un llum,
o potser ha estat la llum que m'ha tornat boig,
però almenys em puc adonar de les coses,
no com tu que estàs aqui...mirant-me...quieta...que sembles un mort.
En Ferran desitja estar provocant a la Carla amb les seves paraules,
i se la mira, però no veu res en ella més enllà d'un rostre acompanyat d'un cos,
que fa estona que ha perdut el seu significat.
.-Carla estàs bé?
.-Carla?
En Ferran s'aixeca del llit i s'acosta a la Carla,
Ella sembla ben be una figura de guix,
no parpelleja, no belluga, no mou, res.

i tot d'una en Ferran fa mitja volta per tornar al seu llit,
i aquest ha desaparegut deixant al seu lloc
un banc en mig del parc, amb un avi assegut,
plegant del.licadament el seu diari en 4 troços.

canvio la manera de veure les coses perquè jo he canviat el color de les coses.
fa una setmana que pinto casa meva.
ara està ...pintada.
M'agrada.
faig fotos,
canvio la meva manera d'enquadrar les coses, perquè les he canviat de posició.
i ja diuen que si fas sempre les mateixes coses, et passen sempre les mateixes coses.
m'he reunit amb gent que formaven part de la meva infància, la meva vida, i ha estat gratificant veure com ells recordaven la meva essència infantil mantenint-se encara a la meva persona.
fa temps també que no veig gent que vèia, i tot i que les trobo a faltar, sobrevisc de manera grata.
i aquí us deixo una foto de l'entrada de la meva escola.

una abraçada a tots, i en breu tornaré a ser la primera en penjar posts i en continuar l'història
però de moment
descanso
(en pau)
quina por.....no?

RUTINA GIOCONDA

EL TEU MON (part 6)

La nit és freda i blava. El carrer està sol i pensatiu. Els arbres demanen aigua.
El Ferran es fon amb el terra gris de ciutat, amb els cotxes parats, amb els fanals encesos, amb les antenes adormides.
Ben bé com una sola cosa, sola i trista. Ciutat i Ferran. Un pas li segueix a l'altre.
Tothom dorm, tothom segueix un horari i un ritme marcat ves a saber per quí.
La Carla deu restar tranquil·la i preocupada, alliberada i reprimida.
Tot és massa estrany com perquè en Ferran ara li preocupi trencar amb la Carla, en aquests moments és conscient que ja no la necessita, com tampoc necessita res.
En Ferran camina i al seu pas els fanals s’apaguen, i ja no es veuen cotxes, ni antenes.
Ni Ferran.

Tot s’ha tornat fosc, tan fosc que la son el busca, no hi ha ni una espurna de llum.
Li fan mal els ulls de tenir-los oberts i no veure-hi. Ni una ombra més fosca que l’altra,
Ni un batec desarmònic.
Ni una passa.
Ni una?
Doncs sembla que uns peuets de geisha ensinistrada se li acosten, en Ferran fa un esforç desmesurat per obrir els ulls, per intentar veure un petit no res en aquest no res perceptiu.
No res, no hi ha manera.
En Ferran es porta les mans a la cara, amb aire desesperat, i un canó de llum blanca el cega, li cega el cervell, el desperta d’aquesta foscor.
És l´únic rampell llumínic de tots els que ha tingut, que no l’ha perturbat, ja que l'ha tret d’una foscor absurda que el començava a espantar. Però ja ha desaparegut.
Tot i que encara nota el ressó als seus ulls, amb petits flashos que li dibuixen coses que no veia i ara comença a perfilar.
Segueix sentint les passes curtes i delicades que s’acosten pel seu darrera.
Ell es gira a poc a poc, sembla que sap qui pot ser. Ho desitja, s'ho imagina.
Quan es gira veu un home Jove que camina de tort, va begut, i du un bebè dormit als braços.
Sembla que l’intuició d’en Ferran s’ha quedat curta, o potser el seu desig de que aparegués la Sònia no ha estat lo suficientment pur com perquè aparegués per art de màgia.
En Ferran mira l’hora, són les dues de la matinada, pensa en la Carla i en que no vol anar a casa, fa una passa, i pel darrera…

Sònia: encara creus en aquestes coses? (referint-se al rellotge)

En Ferran es gira sorprès.

Sònia: ja has vist que tothom te cura de no despertar la vida.

Ferran: he vist alguna cosa, real.

Sònia: real.

Ferran: una llum blanca i una infermera i..

Sònia: vine amb mi

La vallisneria es una hierba bastante insignificante que no tiene nada de la gracia extraña del nenúfar o de ciertas cabelleras submarinas. Pero se diría que la naturaleza se ha complacido en poner en ella una hermosa idea. Toda la existencia de la pequeña planta transcurre en el fondo del agua, en una especie de semisueño, hasta la hora nupcial en que aspira a una vida nueva. Entonces la flor hembra desarrolla lentamente la larga espiral de su pedúnculo, sube, emerge, domina y se abre en la superficie del estanque. De un tronco vecino, las flores masculinas que la vislumbran a través del agua iluminada por el sol se elevan a su vez, llenas de esperanza, hacia la que se balancea, las espera y las llama en un mundo mágico. Pero a medio camino se sienten bruscamente retenidas: su tallo, manantial de vida, es demasiado corto; no alcanzarán jamás la mansión de luz, la única en que puede realizarse la unión de los estambres y del pistilo. ¿Hay en la naturaleza una inadvertencia o prueba más cruel? ¡Imaginaos el drama de ese deseo, lo inaccesible que se toca, la fatalidad transparente, lo imposible sin obstáculo visible!.

Maurice Maeterlinck
La inteligencia de las flores

El teu món (part 4)

El soroll de les sabatilles arrosegant-se per terra, lentament,
diuen més d’en Ferran que el seu reflex al mirall.
La penombra que acompanya la casa, sent l'hora de l'àngelus,
diu més d’en Ferran que cap psicoanalista.
Camina fins a la finestra i s’hi arrepenja.
Fa un pas enrera i es fixa en les cortines,
són d’aquelles que es solapen per no deixar entrar la llum.
Tenen un pal de plàstic que les fa girar.
L’agafa, el toca i se’l mira com si fos el primer cop que en fos conscient de la seva existència.
Comença a girar el pal, i la llum poc a poc comença a fer presència al seu rostre.
Quan és del tot il·luminat, fa una ganyota i el torna a girar ràpidament .
Es queda quiet. Fosc.
Torna a girar el pal, aquesta vegada més depressa.
Veu el carrer, un cotxe vermell estacionat, un banc, una senyora.
Torna a girar el pal. Fosc.
Gira i, carrer, cotxe vermell, senyora, Banc.
Gira i Fosc.
carrer cotxe vermell, banc.
fosc.
Carrer, cotxe, banc, nen
Fosc.
Llum blanca
Fosc
Llum blanca, enfemera i
fosc.
En Ferran es queda inmóvil,
després d’uns segons d’incapacitat torna a fer girar el pal, ben a poc a poc,
Carrer, cotxe vermell, banc, Carla.
La Carla mira amunt, el veu, ell no veu que ella el veu i torna a fer fosc.
Respira.
I ràpidament torna a fer girar el pal,
com si intentés enxampar a la realitat desprovista,
com si volgués arribar-hi abans que ella.
Carrer, cotxe vermell, Carla.
Fosc.

En Ferran no pot deixar de pensar en la noia dels texans i la samarreta blanca,
en la finestra, i en la possibil·litat de començar a crear
alguna cosa inexistent només per què algú li ha dit que existeix.
Fuig de la finestra com si en fos l’enemic.
S’asseu al sofá i engega la televisió, estan fent un avanç informatiu.
Se senten les claus, és la Carla. Ve carregada amb bosses del supermercat i crida:
.- ferran, va, ajudam a desar això!
El ferran està perplex davant la tv.
La carla se li acosta:
.-Ferran, què estaves fent obrint i tancant la cortina?
El Ferran no contesta, la Carla posa atenció a la televisió,
suposant, degut a l’indiferència del Ferran cap a les seves paraules,
que potser ha succeït un atemptat terrorista o un avió ha perdut el control.

TRADUIR SENYALS I SIGNES

L'últim dia de l'any passat vaig escriure un desig d'any nou per les persones que no hi són físicament.
però que formen part del meu entorn.

Com el meu avi, pensador, joier i un home molt intel.ligent. va néixer l'any 1907.
va dedicar tota la seva juventud a cuidar dels seus germans petits, i fins que ells no varen ser casats, no es dedicar a formar la seva propia familia. Al començar la guerra va ser cridat a files, va deixar el seu fusell damunt l'altar de Montblanch, negant-se a matar a ningú.

Gran jugador d'escacs, gran lector, morir l'any 1997 mentre jo li rentava les mans, portava el llibre de "la peste" de Camus a la butxaca. li agradava el cinema de Joseph von Sternberg, era tranquil, vivia a la montanya amb la seva esposa Mercé, dona menuda, que es posar a treballar als 8anys venent olives al mercat. després va ser la polidora del taller de joieria del meu avi.
Un tàndem, que va saber esperar el moment per poder estar plegats, van allargar la seva etapa de nuvis durant més de 15 anys, estroncats per la guerra i la gana. es van construir la seva casa. van tenir una filla, que va néixer damunt del taulell de joier del Ton de la Victoria.
La joia que van parir, la Rosa, és la meva mare, l'única persona amb valor dins les seves entranyes, per parir una persona com jo. Ningú més hagués estat capaç de criar-me, de donar-me l'oportunitat a mi, de conèixer, de mirar, d'observar, per poder explicar més tard ...

Que la nit de l'1 de gener, jo i la Rosa, després de menjar uns raïms estranys, després que tots els familiars canviessin la festa de lloc, deixant-nos soles, varem possar-nos a buscar coses velles, exercici que fem sovint, com si d'entre les coses que tenim vistes de sempre hi haguéssim de trobar la resposta a totes les preguntes no verbalitzades.

vem obrir un armari on hi havien llibres del meu avi.
jo sóc com una au rapinyaire amb les coses antigues.
vaig veure de bon grat, un llibre més groc que els altres.
LA DIVINA COMEDIA, DANTE, editat l'any 1921. llegit l'any 1927.
el vaig agafar com un got d'aigua al mes d'agost després d'una gran soleiada.
.-mama, me'l quedo, oi?
.- si, filla.

Quan ja era a casa meva, sobre les 4 del matí, vaig començar a fer-li un cop d'ull, o olorar-lo, a visualitzar-lo en un altre temps en unes altres mans, les del meu avi.
vaig passar les planes del llibre i va quedar obert en una pàgina on hi havia una targeta de "Técnico radio",
i posava, "FELICES FIESTAS Y PROSPERO AÑO NUEVO"

Així doncs he rebut resposta de la meva felicitació dels que representa que no hi són, resposta de l'any 1927,
FELIÇ ETERNITAT A TOTHOM

y de repente...un año nuevo

cuando ya parecía que me había acostumbrado a estos dolores, a estos perfumes, a estos sueños, a esta realidad inventada, me tengo que reinventar de nuevo.

entonces lo haré, no tengo alternativa parece...

y no es que no me haga ilusión volver a empezar,
pero lo hago con los mismos olores y las mismas sillas y los mismos seres,
me parece justo, solo basta que yo los vea distintos para que lo sean, o que a los distintos los vea iguales.

a ver si este año consigo ver el color que va después del violeta en el arco iris.


feliz año a todos
bon any a tothom.
als meus avis, al avi ton, als seus germans, i als seus pares. a la iaia mercè,
bon any pels del segle passat i pels del segle vinent,
i els que si que hi som
a veure si impresionem a alguna extranjera....

nicoletta ceccoli

una foto al dia durante 3 años

dentro de la normalidad de éstas imágenes reside algo extraño.

SER O NO SER, ESA ES LA CUESTION

fabrice backers

PIER PAOLO PASOLINI Che cosa sono le nuvole.

trozo final del cortometraje "che cosa sono le nuvole"

el corto es una adaptación para títeres de Otelo. una vez terminada la representación, el público que se ha creído la ficción representada acaba con la vida del títere que representa a yago, y a otelo.

el final del corto sucede en la ostia, el mismo lugar donde más tarde fué asesinado Pasolini.

-L-ucy -S-ky -D-iamonds

PLANETA IMAGINARIO, la isla de los cuadrados mAgicos

gran vía 2

la vida,
lo absurdo,
con un cigarrillo colgando de la boca.

me fuí donde la gente no piensa
donde actua miméticamente,
donde copian costumbres inventadas,
donde se encierran en desorden
y no ven el desorden
me dieron mucha lástima
me di mucha lástima
porqué era irremediable que yo me volviera como ellos
gris
comilona
desordenada
donde ellos se volvieron como yo
absurdos

70 personas para 30 mesas
para 60 sillas
una pesadilla

gritaban
gritaban sus nombres y sus comidas

comían,
comíanse unos a otros


me quedé mirando fijamente el punto de fuga
buscaba mi salida

y les juro que eran como yo
pero les colgaba un cigarrillo de la boca
y se gritaban con la boca llena

de comida, de cigarrillos

y habían niños
que discutían sobre pollos
al fin y al cabo son niños

y sus padres
que discutían sobre...
a ellos no les puedo justificar

tenían la mirada vacía
se convirtieron en mi reflejo
yo tenía la mirada perdida
un bucle absurdo
como yo
como ellos
pero ellos parecen no darse cuenta
yo, a sus ojos, parecía no darme cuenta



dibuix de Lluís Sabadell Artiga

EL LOBO VESTIDO DE GALLINA

EXTERIOR. CAMPO. ATARDECER.

Un árido suelo ocupado por 100 gallinas.
las gallinas van muriendo una a una.

quedan 99
quedan 98
quedan 97
quedan 96
quedan 95

y así.........

y quedan 70
y quedan 69
y quedan 68
y quedan 67
y quedan 66
y quedan 65

y siguen....

y todavía quedan 43
y todavía quedan 42
y todavía quedan 41
y todavía quedan 40
y todavía quedan 39

y una a una van muriendo
y ellas no parecen muy afectadas
aunque están dándose picotazos contra el suelo.

y van 2
y va 1
y ya no va..

se acabó, no más gallinas.

---------------------

EXTERIOR. CAMPO. ATARDECER.

Un árido suelo ocupado por 100 gallinas
mueren todas de golpe
se acabó, no más gallinas.


al final es el mismo suelo.

.-oye?
-que..
.-de que se murieron las gallinas, alguién acabó con ellas?
-no, las gallinas se mueren, ya desde que nacen.

Para todos aquellos que tienen el deseo de cambiar el mundo (a mejor)

Había una vez un pueblo a la sombra de una enorme montaña.

En dicho pueblo, todos los habitantes, además de estarse quedando prácticamente ciegos, estaban enfermos, sus hijos nacían raquíticos, porque la montaña los cubría con su sombra casi todas las épocas del año.

Un día, el anciano más anciano del pueblo empezó a caminar a paso de anciano, o sea, muy pero muy lentamente por en medio de la única calle que había y que dividía al pueblo en dos. Llevaba en sus manos una cucharita de plástico, de esas que se usan para revolver el café.

Mientras pasaba, la gente del pueblo salió de sus casas para verlo.

Y uno de entre la gente le grito: "Hey viejo, ¿Que vas a hacer con esa cucharita?"

El viejo le respondió: "Voy a mover la montaña".

Al escucharlo, todo el pueblo al unísono rompió a carcajadas, burlándose del anciano.

"Estas loco", le grito otro, "NO VAS A PODER"



Y el anciano le respondió, "SI, NO VOY A PODER, PERO ALGUIEN TIENE QUE EMPEZAR."

THE TORO'S REVENGE por Maria Cañas